Cal estar sempre embriac

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

Charles Baudelaire (traducció d’Anna Montero i Vicent Alonso)

L’hora del llop

L’hora del llop és el moment en què acaba la nit i encara no ha començat el dia. És aquella hora incerta i inquietant en la qual els malsons es tornen més foscos i els dimonis i els fantasmes surten a passejar lliurement. Es fan amos del món real i festegen les seves victòries sobre els vius i el seu existir. És per això que aquesta és l’hora més temuda pels insomnes, perquè saben que els monstres els voldran venir a escanyar, a deixar-los sense respiració i, a la fi, els faran caure en un mar enfurit que se’ls enduu enllà. Quan, més tard, els galls canten, espanten aquestes criatures estranyes i el nou dia neix.

Abans que cantin els galls, però, i concretament a l’hora del llop, la Sara surt de casa cada dia. Tremolant de fred, amb la llum tènue i blanca que amb prou feines il·lumina els carrers buits, i carregada amb les seves eines de treball, es dirigeix al lloc de sempre: endins del bosc, a una clariana petita. S’asseu en un tronc mort i escriu, gargoteja sense parar sobre els fulls, que sosté desordenats sobre la carpeta. L’aire, o el no-aire, li travessa la pell, però ella ja no el nota. La Sara no mira al seu voltant, només traça idees, dóna forma a pensaments, perfila figures, fa petites creacions incompletes que més tard remirarà i passarà a net, o no. Escriu a raig; la mà, presa d’una força que l’empeny obsessivament, li va sola. S’ha endinsat en un altre món, ha entrat al món dels monstres, que ha quedat desocupat perquè els habitants n’han sortit temporalment per fer les seves malifetes.

Al cap d’una estona para, eixuta d’idees, i se’n torna cap a casa. De camí, mentre va tornant al món dels vius, no pensa en res. Camina amb fermesa, la carpeta sota el braç, i sent de lluny el cant del gall. Quan entra a casa i tanca la porta darrere seu, la Sara sap que el dia ja ha començat.

n. b. Baixauli, a la seva magnífica novel·la La cinquena planta parla de l’hora del llop. Us recomano molt que llegiu aquest escriptor excel·lent.

Olor

Els àngels no fan olor. L’altre dia, sense que vingués al cas, vaig comentar això i em van contestar que no fan olor perquè no existeixen. Però aquesta no és la raó. Els personatges de les novel·les no existeixen i sí que fan olor, o pudor. Els àngels són éssers incorporis, ideals, i com podrien fer olor? Si són ànimes perfectes que suren pel món i no suen ni pateixen, ni passen fred o calor… Sense ser criatures singulars ni tenir identitat pròpia, són tots iguals, homogenis, regulars. Figures inquietants, asexuades i inodores. A canvi, o d’acord amb això, són éssers que estan per damunt del bé i del mal, superiors, justos (o justament injustos) i semidivins. Perfectes. No et pots enamorar d’un àngel; no et pots enamorar d’algú que no fa olor, d’algú que no fa pudor. Jo tampoc. Quan t’enamores d’algú esperes sentir-li l’olor pròpia, i l’olor que li fa l’alè, la suor, el sexe. Endinsar-te en aquesta intimitat i embolcallar-t’hi amb dolcesa o desesper. Amb un àngel no ho pots fer, això. Si ho fas, potser deixarà de ser-ho…

Aigua

M’agrada que caigui la pluja sobre els carrers i les cases de la ciutat. M’agrada obrir les finestres de bat a bat i deixar que l’olor de llamborda molla entri dins de casa. Respirar la humitat. L’aire es renova, es refreda, i tot pren un altre caire. Plou i la pluja bruta neteja l’asfalt i impregna el paviment de noves impureses. La novetat de la pluja fatiga però també és, efímerament, emocionant, perquè és notícia. I després sempre acaba sortint el sol, que ho eixuga tot. I tot s’asseca i aquí no ha passat res. Ja ni recordem el rumor de la pluja que trucava als vidres de la finestra ni la incomoditat dels tolls que trepitges sense compte i on banyes els peus. Ja ni ens en recordem.

Abril

Cada cop que arriba l’abril i comença a fer calor i el meu barri s’omple (encara més) de riuades de turistes, em pregunto per què coi vam haver de triar venir a viure aquí, en aquest barri, un lloc on no pots anar a comprar el pa sense que un grup de pàl·lids sexagenaris vestits amb bruses i pantalons curts de color pastel se t’emportin per davant. Jo, sobreabrigada i suant, espero que el semàfor es posi vermell per travessar el carrer i contemplo la corrua de formigues que avancen per l’altra vorera, on hauré d’anar a parar jo, i la desesperança em pren. No arribaré mai al meu destí, els peus m’abandonaran, el sol m’esclafarà sobre el paviment, jauré inerta i pesada a terra i només podré esperar que algú em faci anar més avall.

Guix

Si és fosc, quan miro per la finestra m’hi veig reflectida. Hi veig reflectida la meva cara, els meus ulls que estudien els meus ulls amb atenció. Però no ho entenc. Els ulls no es poden mirar realment a si mateixos, mai podran; només poden mirar els ulls dels altres, els ulls d’altri. Si apago el llum puc veure els punts il·luminats de l’exterior. Al terrat que em queda davant hi intueixo els dos càntirs, blancs, de guix, fets malbé pel temps i la pluja i el sol. I sempre són allà, vigilants però abandonats. Són força lletjos. No, de fet són horrorosos. De vegades, aquests càntirs, un a cada banda, es transformen en individus ajupits i quiets. Quan me n’adono tinc un sobresalt. Aleshores agafo l’arc, obro la finestra i disparo dues fletxes, txis, txas; una a cada homenet. Però, en lloc de travessar-los, les fletxes reboten i cauen, cap al carrer, perquè al cap i a la fi no són homenets, sinó tan sols càntirs de guix. I el guix no el puc trencar amb un cop de fletxa…

Normes socials

Sé que hauria de parar d’escriure sobre aquestes banalitats, però no hi puc fer més.

L’altre dia érem en un bar mirant el futbol. De tres que érem, només a una li interessava realment el partit. Les altres dues només l’acompanyàvem i, sense fer cas de les normes socials no escrites sobre aquestes situacions, anàvem xerrant tranquil·lament, i no pas en veu baixa, mentre sopàvem (és més, jo, trencant l’homogeneïtat en la disposició dels clients, vaig asseure’m d’esquena al televisor). La que mirava el partit de tant en tant sentia alguna de les coses que dèiem i, fins i tot, ficava cullerada a la conversa ocasionalment. Vam parlar de temes diversos i, en un moment, vam acabar parlant de sexe, concretament de sexe entre dones, concretament del sexe que apareix a La vie d’Adèle. Llavors es va produir un fet inaudit. Un silenci estrany em va fer mirar al meu voltant, de manera que vaig constatar, amb sorpresa, que aquell dia la poca clientela del bar estava formada exclusivament per homes (excepte nosaltres tres i, dels treballadors, la cuinera) i que, just en aquell moment, tots ens miraven en silenci. No vaig saber si era pel sexe lèsbic o perquè no callàvem ni un fotut segon.

Esdevenir bocins

M’endinso en la incògnita indesxifrable de la teva existència i no hi trobo res, és clar. Com quan les ones xoquen contra un mur de pedres. O ni això: com quan les ones no arriben ni a xocar contra un mur. M’estimaria més pensar que l’espai entre tu i jo sempre ha estat buit i que jo mateixa l’he omplert de llum i il·lusions, però ja era una mica curull quan hi vaig entrar. Ara, incomprensiblement, només crido i la meva veu retorna. El desconcert va amb majúscula. Em cal submergir-me fins al fons de l’oceà de llàgrimes, tornar-me de gel i, quan m’esclafin les masses d’aigua, acabar esquinçada i esdevenir bocins de tristor que, quan emergeixin, es desfaran.

Un no

De vegades necessites un no. Un no enorme, immens, que t’espetegui a la cara, que et col·loqui de nou a la realitat. I, per això, en lloc de defugir-lo, el busques, conscient que probablement et farà mal, molt de mal, però que l’entomaràs perquè et destrossi i perquè puguis tornar a viure. Et permetrà retrobar la tranquil·litat, si més no. M’estimo les claredats i les certeses i detesto les ambigüitats, les vaguetats (per bé que m’hi refugio tant). Les incerteses et van escrostonant per dintre; et permeten sobreviure, precàriament, en una suspensió imaginària força dolça, i van ajornant el final, la destrucció total que t’hauria de donar la calma. Però a quin preu? Si hem d’arribar a la destrucció arribem-hi ara mateix; no paga la pena experimentar altre cop, lentament, la tortura prèvia.

Migdia

Aquests migdies sec al sofà amb un llibre a les mans i de seguida m’acompanyen els gats. L’un se m’ajeu a la falda, com sempre, i, mandrós, fa voltes per trobar la postura que més li plau; habitualment acaba col·locant-se de panxa enlaire i amb les potes estirades. L’altre es col·loca al reposabraços del sofà, de manera que el seu cos està en contacte amb el meu braç. Sempre en contacte. El que jeu a la meva falda de seguida ronroneja i s’adorm. L’altre, ajagut sovint amb les potes sota la panxa, com si fos un ànec a l’aigua, manté una serenitat misteriosa, de saviesa profunda. El miro i em sembla que té mil anys i que coneix el secret de la vida. Li acaricio el cap i acluca els ulls. El seu somriure plàcid, permanent, em fa pensar en aquell gat d’Alícia. Llavors, mig endormiscada, li formulo preguntes transcendentals i absurdes, sobre la vida, sobre la mort, sobre les persones. A on van les paraules que no es pronuncien mai? Realment es pot abastar la justícia? Paga la pena, tot plegat? L’egoisme és quantificable? Ell, però, no es molesta a contestar-me, tan sols obre els ulls i de vegades es digna a mirar-me, condescendentment, una estona. Llavors tanca els ulls, definitivament, cansat de mi i content pel sol que li banya el pèl.